L'amor a la tercera edat

Sovint vaig a una cafeteria amb alguna amiga i sempre hi trobo una parella gran.

El primer dia que m'hi vaig fixar vaig veure un senyor d'uns vuitanta anys, més o menys, estava sol prenent un cafè. Un home seriós que en cosa de moments va canviar-li la expressió i un somriure li va alegrar la cara. Vam mirar cap on ell mirava. Venia una senyora d'edat similar asseguda a una cadira de rodes que empenyia una senyora més jove, suposo que és la seva cuidadora. Ens vam apartar una mica perquè pogués passar amb la cadira i la van col·locar al costat del senyor, que mantenia el somriure mentre li deia quelcom. A ella també se la veia contenta de ser-hi i es van posar a parlar tots dos, riallers, com si s'acabessin de conèixer.

Em va impactar veure'ls tant feliços. Normalment es veuen les parelles grans i no tant grans un al costat de l'altre sense dir-se res o ben poca cosa. Ells no paren de parlar, de vegades els acompanya una senyora també gran, amiga o familiar. I això ho fan cada dia, jo suposo que deu anar a fisioteràpia i després la noia l'acompanya a la cafeteria. Tots dos porten l'aliança, cosa que vol dir que són parella.

Sento certa enveja sana. Com m'agradaria haver tingut o tenir una parella amb la qual quan siguem grans hi pugui mantenir una bona conversa, un home que quan em vegi venir encara se n'alegri de veure'm. És magnífic!

I me n'alegro de veure'ls cada dia asseguts, junts, parlant i somrient. Quan ell està sol, no para de mirar cap on ella vindrà. Que bonic ho trobo!

És trist veure una parella asseguda, prenent alguna cosa, tots dos amb els seus mòbils, a la seva bola. I no són nois joves eh, són gent de quaranta o cinquanta anys. I jo em pregunto, per què van a una cafeteria? Els surt més barat i pràctic quedar-se a la terrassa de casa, no?

És difícil tot plegat, el món de la parella, ho veiem però quan ens hi trobem fem el mateix, no sabem sortir de la rutina, no sabem mantenir la flama viva. 

Per què? 

Algú té la resposta?

La sort

Existeix la sort? Diem "ha estat molt de sort" per exemple quan alguna noia es casa amb un noi adinerat. Abans es deia més que ara aquesta expressió. Era l'època dels meus pares, que les dones deixaven de treballar quan es casaven. La meva mare no va plegar, necessitava els diners i les seves companyes deien "jo si hagués de seguir treballant ja no em casaria". Quina mentalitat no?

Jo diria que tenir sort és enamorar-te de la persona que va amb tu, la correcte per a tu, que t'hi avindràs, que sereu amics, amants, pares i esposos. Que malgrat la rutina del dia a dia us en sortireu. I mai us passarà pel cap de divorciar-vos. Això és tenir sort amb la parella.

També hi ha la sort a la feina. Abans era tenir un lloc de treball ben pagat. Ara també, però amb un matís, ben pagat i on s'hi respiri alegria, ganes de fer les coses no perquè t'ho manin de mala gana, si no perquè és la teva feina i la procures fer bé i saps que et reconeixeran la feina ben feta. Una feina on quan et lleves, ho facis amb alegria, amb ganes d'anar-hi. Jo ho vaig tenir una bona temporada i és genial anar a treballar motivada, amb ganes de fer molta feina, sense cansar-te, amb bon rotllo amb els companys i els caps.

Molta gent diu que la sort no és de qui la busca si no de qui la troba. A veure, has d'estar alerta en tot moment i treballar de valent per tirar endavant, però una mica hi intervé l'atzar.  Hi ha persones en què tot els hi va de cara i persones en què tot els hi va de cul, tot i que també s'hi han esforçat. Clar que aquell que s'hi esforça i no es dóna per vençut té més oportunitats de que la sort l'acompanyi.

També hi ha la sort de la família. Perquè els amics els fas tu, però la família et ve assignada de fàbrica. I aquí sí que la sort hi té molt a veure. No és el mateix néixer en una família d'aquí, que, ni que ens queixem, estem bé; que néixer a Síria o a Països amb guerra i/o fam.

I després hi ha la sort com a tal, la loteria. Juguem i diem...no trauré. Vaja, quins ànims! D'altres volen treure una loto però no en fan mai, home....no fotem!

Clar que tenim més números de no treure que de treure, però t'ho has de creure que pots ser tu. Suposo que els que treuen també creien que mai traurien.

Jo no hi creia gaire en els jocs d'atzar, però quan vaig tenir el càncer i no sé qui em va dir que era com una loteria, vaig començar a fer primitives i 649, perquè vaig dir...si he tingut aquesta loteria dolenta, també em pot tocar la bona. Us he de dir que al cap de 15 anys no he tret gran cosa més que 12 euros. però no perdo l'esperança.

I aquí estem, confonent la sort amb la felicitat, i mai arriba ni una cosa ni l'altra. Però no us desanimeu, en el fons no ens podem queixar.

Ell

Creia que ho tenia superat, però encara li costa parlar d'ell; li fa mal, molt de mal per dintre. De vegades, quan coneix algú, n'ha de parlar, però no pot; queda encallada, li tremola la veu, se li eixuga la boca i no la deix parlar.

Per què quan coneixes algú s'ha de parlar dels ex? No hi pot haver algun altre tipus de conversa? Mirar endavant positivament. 

I per què ha d'aguantar tot un seguit d'explicacions sobre les ex dels que va coneixent? De vegades arriba a cansar. Tantes males relacions. Tan males experiències i convivència dolenta. Li expliquen coses surrealistes.

De qui és la culpa quan dues persones se separen?

En condicions normals no n'hi ha de culpables, no cal buscar-ne. Cadascú ho viu d'una manera diferent, d'una intensitat distinta. La monotonia dels anys un al costat de l'altre, la rutina diària, els fills. Les relacions sexuals sense fantasies. Rutinàries, sense preàmbuls. Això va minvant la bona convivència. La pèrdua de respecte de l'un cap a l'altre, la falta d'il·lusió. I la vida es transforma en un dia igual a l'anterior. Un cap de setmana igual al de la setmana passada, igual al de la setmana que ve.

Però tot això, quan es decideix trencar i recomençar, no són motius per a buscar culpables, tothom té dret a tornar a començar i a ningú li ha d'importar el que pensin els altres, s'ha de pensar en un mateix.

La primera vegada que es va separar va trigar massa a decidir-ho i massa en posar-ho en pràctica. Li feia por el que diria la gent, la família, els amics. I quan ho va fer, la majoria li van dir "més aviat ho havies d'haver fet".

I deu anys perduts només pel què diran!

La següent separació va ser diferent. 

Durant onze anys va estar dintre la pell d'una dona que no coneixia, amb un caràcter desconegut. Una mena de dona que es deixava fer mal, que quan ell s'enfadava creia que en tenia la culpa ella. Que quan ell deixava de parlar-li era perquè havia fet alguna cosa malament.

Ara se sorprèn quan hi pensa, perquè el seu caràcter no era de persona submisa, ella abans tenia caràcter, en condicions normals no s'hauria deixat fer mal. L'havia transformat en una dona diferent. La manipulava com volia amb formes tan versàtils, era una titella en les seves mans. Sempre volent fer les coses bé per ell, que estés content, que no s'enfadés. Que no marxés.

Tant de bo hagués marxat!

I després se'n va donar compte i es preguntava sovint "per què es va deixar fer mal?"

La resposta la sap ara que tot ha acabat. Perquè ella torna a ser ella, la de sempre, la que té el cap al seu lloc i no es deix manipular. La que no hauria hagut de deixar de ser mai. Però se'n va enamorar, ara no entén què li va veure. Com és que no va rebre senyals de que aquella persona era malaltissa, que li faria mal, que l'estava transformant?

I la gent no l'entén, diuen "a mi no m'hauria passat", "jo li hauria dit...." o bé "jo hauria fet..."

Quantes vegades hem fet coses que mai hauríem pensat que faríem? No es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré. I fa mal que t'ho diguin, perquè et fan donar compte que eres molt feble i no vols fer peneta a ningú. Ella que tenia les coses tan clares! Es va convertir en una pobra noia. Li va enganxar la malaltia enmig de tot això, el mobbing a la feina, l'acomiadament. No és que es vulgui posar excuses, però potser eren masses coses i ell era massa intel·ligent, sabia per on i com fer-la anar per on ell volia.

I quan el va deixar definitivament, ell no ho entenia. Li suplicava que no el deixés. Deia que ara sabia com fer-la feliç, que li donés una altra oportunitat. I ella se li va posar a riure, ja no li tenia por. I ell no entenia que rigués mentre plorava i suplicava. 

Li feia gracia perquè se sentia lliure, se sentia "ella" mateixa altre cop i se sentia molt bé. I seguia suplicant-li perquè no entenia que el deixés sense tenir feina, després de sis setmanes que havia mort el seu pare, després de tot el que havia patit. Ell que guanyava un molt bon salari. I ella seguia rient, rient-se d'ell. Ja trobaria la manera de viure, pensava ella, però no volia la vida que tenia, això ho tenia molt clar. Li havia pres onze anys, però no n'hi prendria cap més. I els diners no compensen una mala vida, una dependència d'una persona vers l'altra. Els diners només són diners i ell era tan pobre que només tenia això...diners.

De vegades pensa, com avui que ha vist una pel·lícula de maltractaments a la dona, que potser millor rebre cops que maltractaments psicològics. Creu que davant d'això hauria reaccionat més ràpid. No s'hauria deixat pegar. Això creu ella. 

Però si no sabem mai com reaccionarem, només ho creiem, com he dit més amunt.

No cal donar-li més tombs, el mes que ve farà cinc anys que viu sola altre cop. No ha refet la seva vida i es va fent gran. Prefereix viure sola que amb mala companyia, evidentment, però no vol acabar sola, vol compartir la seva vida amb una bona persona, amb algú que la deixi ser com és i que valori les coses bones que posseeix, perquè alguna de bona en deu tenir, com tothom. Que l'estimi, que la respecti.

Ara destria el gra de la palla, perquè no hi ha bon gènere, potser ara només queda el que no ha volgut ningú, pensa ella. Perquè la majoria de vegades som nosaltres,  les dones, les que decidim separar-nos, les que decidim que ja n'hi ha prou. I als bons no s'els deixen  prendre.

I ella creu que en algun raconet hi ha d'haver aquesta persona que li va com anell al dit i de la qual no se'n voldrà separar mai.

De vegades no es troba quan es busca, de vegades es troba sense buscar. El dia menys pensat.

L'acomiadament

He trigat molt a tornar a escriure perquè m'he trobat encallada en aquest escrit. Em costava parlar-ne, em costava reviure altre cop tot allò que vaig viure. Us faré un resum, perquè van passar moltes coses i seria un escrit massa llarg.

Avui us parlaré en primera persona perquè crec que em serà menys feixuc, més senzill. És un tema del qual m'ha estat impossible girar pàgina, fer net. Ho tinc molt present perquè encara m'afecta a molts nivells. Emocionalment, no cal dir-ho; però també a nivell pràctic, al no haver pogut entrar de nou en el món laboral. Ara ja és massa tard, sóc gran. I abans tenia por, ho reconec, por. Por de no estar a l'alçada, em van fer sentir com si no valgués, m'ho vaig arribar a creure. També vaig estar molt influenciada pel meu ex-marit. Ell buscant el seu propi benestar, m'animava a que em quedés a casa. Deia que amb el que ell guanyava em podia permetre quedar-me a casa tranquil·leta i fer el que em vingués de gust. Me'l vaig escoltar, covardament. Li vaig fer cas perquè era la posició més fàcil, la que ell volia perquè no el deixés mai. Creia que em tindria enganxada per motius econòmics. Era tan manipulador, en sabia tant! I a la vegada, em coneixia tan poc!

Es va equivocar, perquè al final el vaig deixar igualment. I jo també em vaig equivocar, agafant la postura més còmoda, en lloc de lluitar sense escoltar-me'l i buscar feina de seguida que em van acomiadar, llavors era més jove i encara "potser" hauria trobat alguna cosa. Després quan la vaig buscar, ja no hi havia feina per ningú, ni gran ni jove. Estàvem en plena crisi. I ara, per edat, ja seria un miracle trobar una feina en condicions.

I  començo el relat de l'acomiadament. Vaig treballar dels 17 anys fins als 46 a un Concessionari de camions important, a Reus.

Quan em vaig trobar millor vaig anar a la feina a portar els fulls de la baixa cada dijous. Llavors ja no em feia mal la ferida del pit i el sota braç, i podia conduir. Abans els hi portava el meu pare quan anava al mas i passava pel davant.

Volia parlar amb el meu cap per dir-li que volia demanar l'alta i reincorporar-me a la feina. Però quina casualitat, no el trobava mai!

Un dijous vaig parlar amb el seu pare i li vaig dir

-No el trobo mai a ell, ni a l'altre. Jo vull tornar a la feina, necessito sentir-me útil, sentir-me normal com abans, necessito tornar a la feina i crec que m'estan evitant. Digui-li que dijous que ve a la tarda vindré i vull parlar amb ells, si us plau.

-Sí ja els hi diré.

La seva cara de "no sé què dir-li" em va amoïnar i confirmar les sospites que tenia sobre la meva reincorporació a la feina. No calia que digués res, la seva mirada ho reflectia tot.

Sí, la propera setmana ja hi eren, tots dos. Em van fer entrar a la Sala de Juntes. Em van dir que al meu lloc no hi podia tornar, perquè havien fet molts canvis i ara que ho tenien engegat amb una altra noia, no ho volien tocar. També em van dir que la noia era molt eficaç, literalment. Van afegir que tenien una altra feina, molt important, per a mi, que la faria des de baix al taller, que havien fet una mica de reformes i estaria junt amb els de recepció, que el meu cap directe seria tal i que estaria molt bé.

En aquells moments m'ho vaig mig creure, potser perquè ho necessitava per animar-me. Però el cor se'm va encongir, una veueta interior em deia que ja no em volien al meu lloc, no em volien ni a prop d'ells. Hauria de prescindir fins i tot de la meva companya amb la qual hi havia treballat vint-i-set anys i havíem passat molts bons moments. Ens aveníem i potser això tampoc els agradava.
Vam quedar que començaria la setmana vinent, el 7 d'octubre de 2002.

Malgrat el meu interior desacord, no els vaig dir res al respecte; vaig pensar que és igual treballar que fer feina, l'important era tornar a treballar. I el dia 7 ja era a la feina, a punt de començar una nova etapa. Malgrat que havien tingut una setmana per a preparar-me l'espai que em corresponia, no hi havia ni ordinador encara. Al matí el meu nou cap de departament em va explicar quina seria la meva tasca. En aquell moment vaig pensar que potser hi estaria bé. Però sempre amb l'ai al cor. No ho veia gaire clar.

A la tarda ja em van instal·lar l'ordinador. Jo amb ganes de treballar i els meus companys tots emprenyats, només maleïen i vaig pensar "sóc la única que ve a treballar amb ganes, estan amargats, què deu passar?"

Al cap de tres o quatre dies un dels meus companys em va ensenyar, amb molt mala baba, com es feien les garanties. Era un noi amb el qual sempre hi havia tingut bon rotllo, no entenia el seu canvi d'actitud. Fins el punt que al cap d'uns dies vaig anar al despatx del meu cap a preguntar-li si ell tenia algun càrrec sobre mi perquè em manava continuadament i amb poc respecte. Em va dir que ell i jo érem iguals, que no havia de manar a ningú, que ja li farien un toc.
No, no va canviar res, ans al contrari, cada cop era més el seu menyspreu. No entenia perquè em manaven, tant ell com el cap de departament, tasques que no eren competència meva. El que més em molestava era la forma de manar, no demanar, que fes això o allò.

Aquella feina que em van dir que faria, al final va ser feina de dues hores setmanals com a molt. I la resta d'hores em manaven rucades, rucades com quan vaig començar als 17 anys. La resta de temps el passava com podia, perquè no tenia gairebé feina en tot el dia, tret d'uns dies puntuals.
Jo estava situada en un racó, al darrera una pared, a la dreta una altra i a l'esquerra un armari. Per una banda em veien els clients que venien a recepció. És per aquest motiu, precisament, pel qual vaig decidir que havia de fer veure que treballava, i per tal cas em connectava a internet, per a distreure'm i que semblés que treballava. Ja havia pujat tres vegades a dalt, a veure al meu cap i dir-li que no tenia feina a baix. Però la darrera vegada em va dir que ja no hi pugés més, que no tornaria mai més a dalt, i va fer palesa en el "mai més".
Doncs vaig seguir connectant-me a internet, cosa que no estava en cap cas prohibit ni per a mi ni per a ningú. Al començament vaig buscar informació sobre les diferents tècniques de reconstrucció mamària i del Doctor Masià que era una eminència en la tècnica DIEP, reconstrucció amb pell i greix abdominal. També mirava el meu correu. Vaig contactar amb l'Associació Agata de Barcelona, vaig fer amistat amb una noia d'allà, em va explicar i assessorar sobre el tema.

També entrava a internet per mirar què hi havia a Ebay, en aquella època era el boom d'internet. D'alguna manera havia de passar l'estona, mai he sabut estar sense feina, i ells ho sabien. És per això que em van aplicar la tècnica de deixar-me sense feina. A una persona dropa suposo que l'omplirien de feina per estressar-la.

Cada cop el buit i els mals tractes, només per part del cap de post-venda i d'un dels companys, es van anar fent més durs. Al cap d'un any i mig vaig veure que cada vegada s'anava fent més gros tot plegat i que allò tenia un nom, Mobbing. I vaig decidir buscar ajut a una psicòloga. Ella em va enfortir i em va donar les pautes a seguir per poder dir no a algunes coses, sense faltar a ningú. Em va ajudar a defendre'm d'ells i a fer que llevar-me als matins no fos una tragèdia.
A banda, a casa no trobava suport, el meu ex em deia que ja estava tip de sentir a parlar d'aquelles persones, que ell tampoc anava a gust a la feina, però que havia d'aprendre a passar d'ells i si no tenia feina, doncs millor.
Ja veus, si no tenia feina millor! Quina mena de marit era allò?

Amb l'ajut de la meva psicòloga em vaig refer, ho aguantava tot, em veien més forta, suposo. Almenys jo m'hi sentia.
Ells volien que plegués tota sola, però al veure que no se'n sortien, el dia 10 de març de 2005 em van cridar al despatx d'un dels meus dos caps. Em van dir que segués. Faltaven 10 minuts per plegar.
Em van entregar uns fulls, catorze concretament, que componien la carta d'acomiadament. En ella es feia esment a que havia entrat tal dia i tal altre a internet, van dir-me que en lloc de treballar hi entrava per assumptes privats. Adjuntaven fulls amb data i hores de les entrades. Uns minuts aquí, uns minuts allà... En el fons tot era paper mullat perquè hi entrava tothom a internet per coses seves, jo ho veia el que feien els meus companys perquè estava al racó amb els seus ordinadors de cara a mi.

Jo com una bleda els vaig preguntar: "Que voleu dir, que demà ja no cal que vingui?" I em van respondre: "Dona, és clar!"
Li vaig dir directament a un dels meus caps que jo quan vaig tornar, després del càncer de mama, em sentia i trobava bé, que era la mateixa amb el cabell més curt, res més, que el tumor el vaig tenir al pit, no al cap, i en res afectava a les meves condicions professionals, que m'havien amargat durant dos anys i mig i que això no es fa !

No es van ni immutar. Em van dir que em busqués un advocat i que es posés en contacte amb el seu. Em vaig alçar i vaig marxar cap a l'oficina a buscar les meves coses. A l'entrar em van preguntar què havia passat, els ho vaig explicar. La meva companya del taller es va posar a plorar i els altres van fer cara d'estranyesa. Li vaig dir a ella "tranquil·la, me n'he sortit de coses pitjors". Vaig agafar una caixeta, com fan a les pel·lícules, hi vaig posar les meves quatre coses i me'n vaig anar. Va baixar la meva companya de dalt que, com delegada sindical, li van comunicar deu minuts abans que a mi, i vam quedar amb ella i la companya del taller a una cafeteria, per parlar del tema en qüestió.

Vaig baixar la carretera d'Alcolea pensant que era l'últim dia que sortiria d'allí. 

Al sortir del pàrquing de la plaça Llibertat em va venir un plor, me'l vaig empassar i mai més he pogut plorar per aquest tema, se'm va quedar dintre. Podria ser que explicant-ho ara em vagi bé com teràpia. Tot just quan em van acomiadar la psicòloga estava a punt de donar-me l'alta. La vaig trucar l'endemà i em va donar hora per la tarda. En vam parlar però ja no em feia falta la teràpia. Suposadament el mobbing s'havia acabat. Ara havia de lluitar perquè em donessin els diners que em tocaven per acomiadament improcedent.

Vaig buscar un advocat perquè no estava afiliada a cap sindicat. Va trobar-se amb ells i li van dir que em donaven 42.000€ dels 73.000 que em corresponien pels 30 anys treballats. Vaig dir que no, que si no me'ls donaven els portaria a judici.
No s'ho van creure, suposo, perquè no van moure un dit i seguien amb la mateixa quantitat d'indemnització. I l'advocat i jo vam preparar la demanda per portar-la al jutjat. Em va dir que aniria molt bé que fes un escrit amb tot el que havia passat els darrers anys per donar-li al jutge adjuntant-lo a la demanda, per fer esment al mobbing a més de l'acomiadament.

Hi havia un altre fet a la carta que em van donar. Hi van posar que el dia 9 de febrer jo era connectada a internet en hores que no eren de feina. Em va estranyar i en sec se'm va obrir una llumeta. El dia abans de fer-me fora havíem anat a menjar al Celler del Padrí les quatre companyes, ho fèiem un cop al mes i curiosament el febrer i el març cauen igual si no és any de traspàs, o sigui que si el 9 de març vam anar a dinar juntes el 9 de febrer també. 
Vaig anar al restaurant, que ens coneixien, i els vaig preguntar si podien treure'm el tiquet del 9 de febrer. I sí, el tenien i era aquell dia que jo vaig deixar el meu cotxe al Concessionari, a la vista de tots i vaig anar amb una de les meves companyes, per no haver d'aparcar tants cotxes en una zona que costa trobar aparcament. Suposo que ells al veure el meu cotxe aparcat van creure que hi era.

Li vaig explicar a l'advocat i em va dir que hauria d'estar signat per darrere per elles i que haurien de declarar al judici. 
I així ho van fer, elles encara hi treballaven, però van tenir el coratge de posar-se de part meva i dir la veritat davant del jutge.

Vam patollar fins al juny. Al final hi va haver judici el dia 23, revetlla de Sant Joan. Era dijous. Jo estava amoïnada perquè hauria de parlar davant de gent, mai ho havia fet. I caram! Sorpresa, no em van deixar obrir la boca. No he sabut mai el perquè.
Sabeu què és que vinguin els teus caps i alguns companys a dir mentides i no poder obrir la boca? Vaig provar de dir un parell de cops que això era mentida, però el jutge em va dir que em faria fora de la sala. Va ser llarg, van venir de part meva les meves tres companyes, la psicòloga, un company que també l'havien acomiadat; i un informàtic. Ja que tenia posat un programa espia al meu ordinador i ells sabien el que feia en tot moment. Per part d'ells, alguns companys i un informàtic. I el meu cap, que fins i tot es va atrevir a dir que jo era molt vàlida com oficiala administrativa. Que m'havien fet fora perquè entrava a internet.

També van portar un noi que va venir feia uns mesos a fer-nos una consulta anònima sobre l'empresa, per poder millorar algunes coses, van dir els caps. Jo al final a la part d'observacions vaig posar el que m'estaven fent després de la malaltia. Aquell noi em va dir que podia posar el que volgués perquè no ho havien de veure ells, només era per a fer un informe de les coses que es podien millorar a l'empresa.
El meu advocat va demanar una còpia d'aquest informe i mai el van entregar. Quan va declarar aquest noi va dir que no hi havia informe escrit, que era de paraula. Va home va, qui s'ho pot creure això?

Vaig sortir de la sala pensant que havíem perdut. No n'estic contenta del meu advocat, gens. I tampoc aniria a judici ara, no va servir de res. Em van readmetre. 

Sabeu què és haver de tornar al lloc on t'han fet fora, on t'han fet un mobbing escandalós?

Al vidre de la porta que donava amb el departament de recanvis m'hi van posar un pòster ben gros i la porta la van inutilitzar, perquè encara em sentís més arraconada. Quan anava al lavabo o a la màquina del cafè em seguien. Un parell de vegades vaig pujar dalt per donar uns documents. No els va agradar. Vaig parlar amb un parell de clients que els havien dit que jo havia plegat i els vaig explicar la veritat. Ells anaven forts, però jo també i ja no tenia res a perdre-hi.

Un dia, al sortir del lavabo, em va enganxar el meu cap i em va fer entrar a un despatx d'allí al costat d'una revolada. Va tancar la porta amb un fort cop, quasi trenca el vidre. I tot picant cops de puny damunt la taula em va dir que no podia prendre el cafè davant la màquina parlant amb companys, que l'havia d'agafar i anar cap a l'oficina, que no podia pujar a dalt a comptabilitat i que no podia parlar amb cap client. El vaig aplacar com vaig poder. Em va oferir 30.000€ i demà ja no cal que vinguis, em va dir. Li vaig dir que me'n tocaven 73.000€ i que allò era prendre'm el pèl. Tres vegades li vaig preguntar "per què m'ho heu fet això?" i al final em va dir "no m'ho preguntis més que no t'ho diré" Estrany tot plegat, no? Així es va acabar la conversa i vaig marxar cap a la meva taula.

Aquelles tres setmanes no sabien què fer-me fer. Encara es van atrevir a posar-me un buscador a l'ordinador, de veritat em creien tan ruc de que tornaria a entrar a internet? Sabent que, ara sí, van fer signar un document on es deia que no podien fer servir internet per coses personals? 

Entretant, els advocats anaven fent ofertes poc serioses. Jo en ple mes de juliol estava en molt baixa forma. No sé com vaig tenir esma d'anar a treballar aquell dilluns, tornar a aquell racó, tenia ganes que tot allò acabés. I un dia, el 4 d'agost exactament, em va trucar el meu advocat i em va dir que em donaven 42.000€ per tot, salaris de tramitació i pagues incloses. Mira, li vaig dir que sí. Tenia por que aquell estrés que portava em crees un altre tumor. No podia més ja. Llavors tots els companys del taller em tractaven malament, no podia seguir d'aquella manera. La meva companya d'abans era dalt llavors. També va ser castigada, no sabem perquè, i li donaven poca feina. Un altre mobbing. Quan va tenir la nena i es va voler reincorporar la van acomiadar.

Només vaig demanar una cosa, que aquest cop em deixessin acomiadar dels meus companys com una persona, no fer-me marxar com un gos. Ni a un gos se'l tracta tan malament.

I sí, em van deixar acomiadar. Els del taller van canviar de cara, em van fer un petó tots i se'ls veia alleugerits, ja no m'haurien de tractar malament, com, suposo, els van dir que fessin. 

No estic contenta d'haver anat a judici. Els 42.000€ ja me'ls donaven abans. I jo hauria patit menys. A més a més dels 7.400€ que vaig haver de donar als advocats.
El meu ex en va tenir molta culpa, em va aixecar molt perquè anés a judici, em matxucava molt mentalment. I jo em vaig deixar portar, com era habitual en mi des de que el vaig conèixer. 
Sortosament vaig reunir el valor suficient després d'uns quants anys de poder-lo fer fora de la meva vida, m'era igual que guanyés molts diners. Em maltractava psicològicament, ho dic en veu alta i amb totes les lletres, sí, vaig patir maltractaments psicològics durant onze anys.

I només em va faltar que un cop acabat tot, l'advocat em digués: "Ara que això està llest, explica'm què va passar realment perquè t'acomiadessin" En aquell moment no donava crèdit a les seves paraules, li vaig dir que sempre havia dit tota la veritat. Però amb els dies i dies que anaven passant m'enfadava cada cop més, pel fet de que no em cregués ni el meu advocat, només ho feia veure. Lleig això eh, molt lleig. Ni el saludo quan el veig.

De moment, havia patit tant, que hi estava bé a casa. Mai hi havia estat, només havia fet baixa pel càncer. I vaig aprofitar els dos anys d'atur, però va venir la crisi i llavors es va posar la cosa molt malament, jo ja me n'anava cap als 50 anys i ningú es mirava els currículums que vaig arribar a entregar a mà o enviar via internet. Al meu ex ja li estava bé. Jo a caseta només per ell. Típic de portugués que era, mascliste i malparit!. Però aquest fet no em va impedir que poc a poc anés veient les seves manipulacions, els seus "¿de donde vienes, a donde vas, a quien has encontrado?" De vegades deixava de parlar-me i jo no sabia perquè. Volia que sempre anés vestida de colors foscos i en cap cas anés de blanc als estius, cosa que al final em relliscava molt i em vestia com volia jo, només faltaria! Quan em vaig separar em vaig comprar un munt de coses blanques, fins i tot un biquini blanc, jejeje

Cansada que em fes el buit. Cansada que no volés venir a casa els meus pares o els meus cosins.  Cansada de que em controlés quan sortia a comprar. Cansada de les seves infidelitats que llavors, cap al final, vaig anar sospitant que les feia. I ara sé segur que va ser-me infidel. Cansada d'ell, cansada de tot!

Va portar dones a l'apartament de Salou, que llavors era dels meus pares. Inclús en va portar a casa, quan jo no hi era. Ara ho he pogut saber. Massa tard.
Per una banda no volia que jo marxés i per l'altra me la fotia amb altres dones. És malaltís tot plegat. No era una bona persona, no ho és ara tampoc, ho sé. Era dolent amb mi. Era dolent amb sa filla. Quin greu em sap no haver-la pogut protegir de son pare, no me n'adonava que li feia el mateix que a mi perquè era una nena molt reservada. En sec li deixava de parlar, mal pare!
Crec que té algun tipus de malaltia mental, no era normal tot plegat. Que poc en sé de triar les meves parelles i quina por tinc de tornar-me a equivocar!

En fi, la vida m'ha posat a prova varis cops,  i me'n vaig sortint. Això sí, he perdut molts anys de la meva vida en dues llargues relacions.
I llàstima, no tenim una vida de prova i una altra de veritat, només en tenim una. 
Quan som joves creiem que durarà molt aquesta etapa de joventut, però com diu en Serrat "com ha passat el temps, com han volat els anys" 
I no és veritat que a qualsevol edat puguis fer qualsevol cosa, el cos envelleix poc a poc i tot no ho podem fer!
Ara valoro molt quan tinc moments feliços, quan sóc amb bona gent, amb bones amigues, quan faig el que vull i quan vull. 
Em sento alliberada. I dono molt de valor a que encara tinc la meva mare, que és gran però forta, i estem molt unides. No vull pensar què faré quan em deixi. Ja hi pensaré quan passi. Només vull viure tranquil·la, com ara.

Per mi això és ser feliç. 

Cori RP

El català

Era un diumenge de primers d'agost. Un dia xafogós i solejat tal com toca a la nostra costa mediterrània. No recorda l'any, tantes coses havien passat que es feia difícil concretar l'any de cadascuna. Ells eren a Salou a passar-hi el cap de setmana, com sempre ho feien en aquestes dates. La nena era a Galícia amb sa mare, la tieta i els avis, com cada any, si no també hauria baixat.

Ella va anar a la platja, sola, a ell no li agradava i es quedava dalt veient la Fórmula I o les motos, no ho recorda prou bé si aquell dia feien una cosa o l'altre. Va pujar vora les tres de la tarda, el dinar ja l'havia deixat mig preparat. Ell no estava ni enfadat ni res en aquells moments. Es va anar a dutxar mentre s'acabava de coure el dinar. Van dinar normal, com qualsevol altre dia. Però a l'hora dels postres, un cop acabada la cursa i van pujar al podi els guanyadors, devia haver guanyat un espanyol, perquè va sonar l'himne d'Espanya. I ell li diu, provocador "mira, tocan tu himno, no estás contenta?". Ella li va dir el que pensava, el que sentia.

-No m'hi identifico jo amb aquest himne, no sento absolutament res, més aviat em recorda l'època franquista o la "carta de ajuste".

-Entonces tu no te sientes española?

-No, no m'hi sento, no ho puc evitar. Els segadors o la santa espina sí que m'emocionen, però l'himne d'Espanya no em fa ni fred ni calor. 

-No entiendo eso.

-Doncs és així no hi puc fer més. No tinc res en contra d'Espanya, però no m'hi sento espanyola.

-Vete a la mierda!

-Què passa ara?

-VETE A LA MIERDA!!! 

-No puc expressar el que sento? Quin mal hi ha? Jo respecto el teu país, i també el teu país d'acollida, França. I tu no pots respectar el que sento? És una falta de respecte.

-Vete a la mierda!!!!!

Ho va tornar a dir, ben alt, cridant, mentre s'alçava de la cadira i anava a l'habitació precipitadament. Un cop vestit, va agafar les claus de casa i va marxar. 

-Te dejo las llaves del coche para que subas, yo me largo.

-Però a què ve això ara?

No va respondre, va tancar amb un cop fort de porta i se'n va anar.

Ella es va quedar de pedra. Mira que n'hi havia fet de numerets d'aquests, però aquest encara l'entenia menys que cap dels altres. Va desparar la taula, mentre rumiava què havia passat. Va fregar els plats i es va posar a mirar una pel·lícula que feien a la tele, encara sense donar crèdit al succeït feia mitja hora. 

El dia que el va conèixer li havia dit

-Me puedes hablar en catalán, lo entiento perfectamente, hace 10 años que vivo aquí y mi jefe es catalán.

-Ah, doncs millor, perquè m'expresso més bé en català, si no et fa res.

Per això ella sempre li ha parlat en català. 

En aquells moments va pensar "Que bé, és un estranger d'aquests que se saben integrar i respecten les costums i la ideologia dels que viuen a Catalunya".

Doncs no, allò només era per posàr-se-la a la butxaca. Feia comèdia, una de tantes mentides que li va dir quan es van conèixer.

Com dir-li que era francès, en lloc de dir-li la veritat. Al cap de tres mesos li va dir que els seus pares i ell eren portuguesos i que van emigrar cap a França quan tenia 12 anys, i després van tornar a casa quan es van jubilar. Se'n avergonyia de ser portugués, a tothom li deia que era francès. I com que ella li havia vist el passaport francès i que el parlava amb  sa germana, ni s'ho imaginava. Que n'era de ruc, mira que deixava anar pistes, però ella s'ho creia tot el que li deia.

O no dir-li que portava perruca fins al cap d'un mes. Ja li notava una cosa estranya al cabell, però no s'hauria imaginat mai que en portés i no li hagués dit. Li deia que no li agradava que li toquessin el cabell i la cara.

Aquell dia va pensar-hi en totes aquestes coses. Va passar balanç de tot plegat. Ja era fer-ne un gra massa de tot aquest tema. Ara estan separats, des del 2012.
Ho va trobar una falta molt grossa de respecte cap a ella i cap al lloc on vivia. No calia que pensés com ella, però almenys un mínim de tolerància cap a la seva dona, no? Que és un matrimoni sense respecte de l'un cap a l'altre?

Ara no entén què li va veure, què la va enamorar d'ell? La va abduir, la va canviar, manipular. Com plastilina a les seves mans, feia d'ella el que volia; ara ho veu, però llavors no ho veia. Li tenia por. En alguns aspectes se sentia com una dona maltractada, sense cops, però molt semblant. Li perdonava tot. És difícil d'explicar, tenia por d'encetar una conversa perquè ell sempre la girava i la portava a l'extrem de la discussió, fos quin fos el tema. I després de discutir li feia el buit, li deixava de parlar un o dos dies. Ella tenia un nus a l'estómac quasi sempre. I por, molta por.....

Els dos darrers anys ja passava molt d'ell, tant li feia si s'enfadava, si marxava de casa, si volia discussió no n'hi donava, callava i feia la seva. Que no volia mirar tv3, doncs se n'anava a l'habitació i se la mirava. Que això no és normal? Potser no, però quan ets la protagonista de la història ho veus molt diferent. Potser direu...jo li hauria dit això o allò, jo l'hauria deixat al cap d'un any, en lloc d'aguantar-ne onze, jo l'hauria fet fora de casa quan sospitaves que tenia aventures. Però quan ho vius a la teva pell tens sorpreses de comportament amb tu mateixa. I t'enfades al final, perquè no pots desfer el camí, el fet, fet està. Però això no li tornarà a passar. Ara sap molt bé que tot allò eren maltractaments psicològics. No voler anar als dinars o sopars de família i quan ella en tornava li feia morros i el buit un parell de dies, això són maltractaments. És un comportament de persona malalta, té tots els símptomes de persona desequilibrada, amb alguna patologia que desconeix, però la té, seguríssim. 

Trigar tants anys a poder sortir de la cel·la on ell l'havia introduït va ser-li molt difícil, no se'n veia capaç. Però tot té un límit i al final ho va poder fer. No la volia deixar anar, en tenia d'altres però també volia posseir-la a ella. Li feia de criada, de secretària, de cuinera, de mainadera i de...

Aquell dia no el va trucar gens al mòbil, ni a casa. Pensava que hauria agafat un taxi i va dir-se, pujaré demà, no m'agrada pujar de nit si no cal.

Per allà quarts d'onze ell va trucar. Li va dir 

-Que no subes?

-No, ja pujaré demà, no vull pujar de nit. No entenc perquè has marxat.

No va saber què dir.

-Fas unes coses que no són normals.

-I tu tan tranquila en Salou. He subido andando.

-Andando?

-Sí, andando.

-Però que no estàs bé del coco? Estàs tocat del bolet!

-Pensaba que vendrías con el coche a buscarme, pero has pasado de mi.

-Com podia pensar que havies pujat a peu? Amb les rotondes que hi ha de Salou a Reus. Si podies haver pres mal! No ho entenc.

-Pues sí, he subido andando, con ese sol que caía.

-No t'entenc, no entenc res de tu. I amb les sabates noves que divendres et vaig comprar, les hauràs deixat per llençar.

-No subes, pues?

-Ja t'ho he dit.

-Pero podrías subir, tienes que acostumbrarte a conducir de noche, no veo porque tienes miedo.

-Bé, val, ja pujaré i en parlarem d'aquesta falta de respecte i de la manera com m'has tractat. Això no té nom!

I un cop més, com una bleda solejada, ruc més que ruc! ..... va pujar cap a Reus.

La Reconstrucció

Aquest escrit és més encoratjador, pensant sobretot en les dones que ho esteu passant.

Van passar tres anys des de que es va apuntar a la llista d'espera, per a fer-se la reconstrucció mamària, fins que la van avisar. Quan s'hi va apuntar estava engrescada, però poc a poc va anar davallant la eufòria i més aviat tenia por d'entrar novament a un quiròfan. Li van dir que era una intervenció d'onze hores i una recuperació un pèl llarga. Per això tenia por. Però quan la van avisar a primers de juny de 2007 per donar-li hora de visita amb el Dr Masià, li va marxar la por i va tornar a revifar l'engrescament. Tenia ganes de tornar a  vestir-se com abans, de sentir-se bé. De no veure's mutilada quan es vestia o es dutxava.

El Dr Masià és una eminència en aquest tipus d'intervenció anomenada DIEP.

Et treuen pell i greix de l'abdomen i et construeixen un pit el més semblant a l'altre. És microcirurgia i per això triguen tantes hores. No comporta cap mena de perill, perquè no toquen cap òrgan, però són moltes hores anestesiada.

Abans de fer-la, li van fer un munt de proves i analítica completíssima. Moltes de les proves eren al mateix Hospital de Sant Pau, però d'altres eren a altres centres mèdics de Barcelona. Tot estava correcte i a punt per operar-la el 17 d'octubre, ara farà nou anys.

Li va marxar la por, tenia moltes ganes que li fessin, de pas li traurien el "michelin" de la panxa, quedaria com nova.

Va ingressar el dia abans, el 16 d'octubre. Encara ho feien a l'Hospital vell. Tenia un encant especial aquell hospital, ara ja ho fan al nou; per ella va estar un privilegi que li fessin allí, era vell però tan maco! La sala de visites amb un sostre espectacular i des d'allà es veia el pati i els jardins. Des de la seva habitació s'albiraven les puntes de la Sagrada Família, fent-la sentir bé, va ser una sensació agradable veure-les aquella nit. No tenia gens de son però no s'hi va amoïnar, l'endemà dormiria onze hores seguides.

Al matí la van despertar ben d'hora, a quarts de set. Li van donar una tovallola, una bata i un pot de gel. S'havia de dutxar, posar-se la bata i esperar que la vinguessin a buscar per anar a quiròfan. Que nets, va pensar, a Reus no la van fer dutxar pas, clar que ja venia dutxada de casa, però ells no ho sabien.

L'espera va ser curta, van recollir-la amb una cadira de rodes a quarts de vuit. Van baixar amb un ascensor i al sortir es va trobar a uns carrers soterranis on hi queia aigua, plovia força. Quina fila devia fer no? En aquell soterrani ple de goteres, vestida únicament amb una bata verda i amb cadira de rodes. 

Van entrar a una habitació gran, prèvia al quiròfan, allà hi havia el Doctor Masià junt amb els seus col·laboradors. Li va fer un munt de ratlles amb un retolador negre i els anava explicant el que li farien. Després la van posar a una llitera i no recorda res més, no sap quan ni com la van anestesiar.

Quan va despertar tenia fred i nàusees, tothom que passava li deia que dormís; però ella tenia molta por, quina por més grossa, no ho sap descriure de cap altra manera. I aquelles nàusees tan grans, ostres! Fins que algú li va dir que era normal perquè portava molta morfina, posada a un aparell a l'esquena. Però això no la tranquil·litzava gens, per què tenia aquella por tan gran? Si ja estava tot passat, si tot havia anat bé....

I on era? no entenia on era, hi havia més llits, però no els veia bé, era com si fossin lluny d'ella, molt lluny. I no paraven de passar gent amb bata blanca o verda. I una dona que sempre li deia que dormís. Calla, prou de dir-me que dormi! I si no em desperto? pensava.

Quines coses més estranyes passen quan et despertes de l'anestèsia. Quina incongruència més gran, tenia por de dormir per si un cas no es despertava i l'havien adormit onze hores!

Poc a poc va anar prenent consciència d'on era. No es podia bellugar, li feia molt mal tot. Va passar una noia, jove, amb bata blanca, i li va dir si podia fer-li una foto sense que es veiés la cara, li va dir que sí, però que li passés a ella també per correu electrònic. Va recordar la seva adreça, ja estava més espavilada. I sí que li va passar, la té amb les fotos vàries del 2007.

A ell el van deixar entrar al cap d'una hora més o menys, no s'hi va estar gaire, li va dir que tot havia anat bé i que l'endemà al matí ja la pujarien a l'habitació. La va tranquil·litzar una mica. I per fi es va anar endormiscant.

L'endemà de bon matí ja era a l'habitació, la compartia amb una noia jove que li van fer una reducció de pit, perquè tan de pes li feia mal a l'esquena.
Li feia mal tot el cos, però sobretot la panxa. La ferida era ben grossa, de maluc a maluc. El pit se'l sentia com si no fos seu, com si encara portés la pròtesi adherent. Tenia por que li caigués, quina bestiesa no? Tot el voltant era ple de punts. I l'altre pit també, li van arreglar per a que s'assemblessin més tots dos. O sigui que ferides per un tub!
La posició al llit era dolorosa per l'esquena, havia de mantenir sempre l'abdomen encongit; dos coixins sota les cames i dos darrere l'esquena. Damunt les benes hi portava una faixa tubular, l'hauria de portar almenys tres mesos. Les ferides dels pits també estaven tapades, les hi curaven cada dia. Al coll hi portava un reguitzell de tubets penjant perquè la via a l'operar-la no li van poder deixar a la mà, no els anava bé. Per culpa de la químio estaven dures les venes. Per fer-li analítiques sempre tenen feina, punxen la vena i no surt res, sovint li han de punxar dues vegades per trobar una vena bona. El melic li van fer nou, perquè van estirar tota la pell, li van dir que s'hi hauria de posar una boleta per tal que no es quedes petit i es tanqués.

El pitjor eren les nits, com que no es podia moure del llit amb la maleïda postura, l'esquena semblava que se li hagués de partir. Cap a mitjanit venia un infermer a portar-li un got de llet i amb una crema li feia una mica de massatge a l'esquena perquè es pogués adormir.
La van tractar molt bé. Al quart dia la van fer llevar i la van acompanyar a dutxar-se. La feien caminar ajupida. La van asseure i un infermer la va dutxar com va poder i li va rentar el cabell, després li va eixugar amb l'assecador. Sembla estrany, ara explicat fa com vergonya, però en aquells moments no n'hi va fer cap de vergonya; quan ets al ball, balles.

Ell es va quedar a un petit hotel prop de Sant Pau i venia cada dia. Van anar a veure-la  cosins que viuen a Barcelona i sa cosina amb la filla.
Ella volia veure a sons pares, cada dia els trucava o trucaven ells, sabia que sa mare patia, és patidora de mena. No ho veia bé que es fes aquesta operació, li feia por, però li va respectar la decisió. Volia que ell els anés a buscar un dia i els portés, però li va dir que per cinc o sis dies no valia la pena. Ja no n'hi va parlar més, quan les coses no surten del cor no tenen valor ni que s'acabin fent.
Sort que el seu cosí i la seva dona es van oferir per portar-los. Van estar contents de veure'm i contents amb mon cosí. Ella els agraeix enormement aquest gest que van tenir, però potser no els hi ha dit mai. Gràcies.

Al sisè dia ja va anar cap a casa. Havia de caminar ajupideta com una iaia durant uns dies, pel tema de la panxa. Van dinar pel camí. Ara li ve al cap una cosa curiosa i al recordar-ho li ve molta ràbia. Quan ja entraven a Reus li va dir a ell que parés prop de casa, hi ha una ortopèdia i es volia comprar una altra faixa tubular perquè la que portava es va tacar de sang i almenys tindria un recanvi. No es volia esperar en doble fila i li va dir que marxava cap a casa, que era molt a prop i que ja vindria a peu ella. Recony, amb el mal que li feia, acabada de sortir de l'hospital i li fa fer aquest esforç, era a prop en condicions normals, però no ho era en aquells moments. Recorda que anant cap a casa hi havia el seu carrer aixecat perquè feien obres, i va haver d'esquivar alguna que altra tanca. Quin home, ostres!

Però bé, ser a casa ja era una altra cosa. Els primers dies ell la va ajudar a dutxar-se i li va curar les ferides tal com els havien ensenyat a fer-ho a l'hospital. Quan ja se sentia més forta s'ho feia ella mateixa. Era complicat però en va aprendre.
Van ser unes setmanes dures, però us asseguro que va valdre la pena. Les ferides sanen i poc a poc tot passa a la nova normalitat. Veure's altre cop amb pit i a més sense panxa, era genial. Es podia vestir com abans d'estar malalta i a l'estiu anar altre cop amb un biquini normal, això sí, les ferides tapades, si no, es posen fosques amb el sol.

Si algú llegeix aquest escrit i es troba en una situació similar a la d'ella, ànims i pensa que tornaràs a ser com abans, perdràs aquesta sensació de malalta. Ja no estem malaltes, tot ha passat. Hem lluitat i hem de seguir lluitant, totes, fins trobar-nos bé. El cos i la ment amb igualtat de condicions.



El meu agraïment, de tot cor, a Montserrat Domènech
del Grup Àgata, de Barcelona
Associació catalana de dones afectades de càncer de mama.

Ella em va donar tota la informació que requeria quan buscava
per internet les diverses formes de reconstrucció mamària, i va
ser quan vaig contactar amb la Montse, ens varem intercanviar
molts e-mails abans de conèixer-nos en persona, 
una gran persona que també ha passat el seu, una lluitadora!

Ella em va parlar del Doctor Masià i em va animar a fer-me 
l'operació quan ja pensava que no me la faria mai, per por.
Gràcies Montse. Un petó molt gran.

El final dels tractaments

Unes setmanes després de la mastectomia li van començar a fer els darrers tractaments de quimioteràpia. Aquests van ser més agressius, físicament es va trobar pitjor, més nàusees, més cansament i un estat general pitjor que las primeres quatre. Aquestes també les hi feien cada vint dies. Van acabar el 25 d'abril.

A l'entrar el primer líquid ja li ploraven els ulls i sentia moltes nàusees. Li van dir que era perquè cada vegada tenia més concentració de químio al seu cos. Ho anava passant com podia, malgrat tot, tenia més gana i es va engreixar; una mica massa i tot. Després de perdre la gana per culpa de l'anèmia i el tumor, un cop extrets el carcinoma i l'úter, tenia moltes ganes de menjar de tot. Un dia va veure que la bàscula pujava massa i va frenar, tampoc era qüestió de fer-se grossa a més de inflada pels tractaments.

Quan van acabar les sessions de químio i ja es veia les orelles, li diuen que havien de fer-li vint sessions de radioteràpia, cinc per setmana. Li van dir que la ràdio rai, la químio sí que és fotuda, però la ràdio no.

No, no, Déu n'hi do si van ser fotudes les vint sessions.

Per començar, el primer dia li van tatuar tres puntets (que encara se n'hi veuen dos avui) com si fossin pigues, però de color blavós, i llavors amb un retolador vermell gruixut li van fer unes ratlles que anaven d'un punt a l'altre. Li van dir que al dutxar-se procurés que no li marxessin perquè així no caldria fer-les cada dia.

Sí, i tant que se les treia cada dia, si quasi li arribava al coll una d'elles. Era a mitjans de juny, ja feia calor. S'havia comprat una bruseta blanca, no gaire escotada perquè si no, se li veia que no tenia pit, però tot i així li sortia la ratllota vermella. Per això la part que es veia tant cada dia se la treia amb alcohol. Que la tornin a pintar demà, pensava ella.

Ja es veia i sentia prou malament, sense pit i sense cabell, com per haver-se de veure amb allò vermell a la pell! Tothom li preguntaria què era allò, i ella es volia sentir "normal", almenys de portes enfora, perquè cada dia quan es dutxava s'havia de veure mutilada.

Mutilada, però "viva", això és el que comptava, evidentment. Però ja l'enteneu no?
Amb la reconstrucció sí que tot va tornar a ser normal, però van passar cinc anys abans de fer-se-la.

Li van donar una bata verda i un tub de crema per posàr-se-la cada dia després de la sessió de ràdio. La bata cada dia l'havia de portar en una bosseta. Ja hi devien haver retallades l'any 2002, seria massa gros que cada dia et donessin una bata nova, que no era ni de roba.

I s'anava adonant que cada dia es trobava més cansada, però molt més que abans. Un dia li va preguntar al noi que li feia

-Com és que cada dia em sento pitjor, més cansada?

-Dona, et posem radioactivitat, com et vols sentir? És lògic que estiguis més cansada!

Ah, o sigui que li van dir la ràdio rai i ara resulta que amb la ràdio pitjor. Almenys que t'ho diguin tot, el bo i el dolent. Nàusees no, però cansament més. Això li havien d'haver dit.

Allí no s'hi sentia gens bé, tot eren homes llavors, cap al final hi havia una noia, i no eren gens amables, es va sentir tractada com un cotxe que el portes al taller. La posaven bé, li feien girar el coll el més lluny possible, per protegir-lo de les radiacions, i marxaven corrents a engegar la màquina i posar-se a sopluig i protegits, ben tancats al seu cau, eren pocs minuts en tres postures de la màquina.

A primers de juliol ja estava llesta. Li van dir que caminés molt per treure tota la radiació i també tota la químio que li havien posat. Anava caminant i descansant en cada banc que trobava. Ja se'ls coneixia tots els bancs de Reus.

Llavors se'n van anar de curtes però llargues vacances de juliol. Va participar poc en gairebé res, estava feta pols. Aquell any no va fer tanta calor, o almenys ella no en va notar massa, potser per tot el que duia al cos.

Tornant d'allà, van anar a comprar el Floquet, aquella bestiola la va animar molt, era tant rebonic i afectuós! 

I a partir d'aquí comença un altre capítol espinós, el de la feina. A l'agost volia tornar a treballar, però li varen dir que no calia córrer, que es prengués un temps més per recuperar-se. No li va agradar gens el que li van dir i menys el to que van fer servir, com si ja no la necessitessin.

En el transcurs de la seva baixa, des de finals de novembre, havien agafat dues persones que no els van funcionar, però ara havien anat a buscar-ne una a un concessionari. Això la va intranquil·litzar moltíssim. No era una persona que és a l'atur i fa una substitució, li va pujar la mosca al nas, i molt.

I no es va equivocar, però aquest tema mereix un capítol a banda, perquè és cruel i mereix ser tractat d'una manera objectiva i minuciosa, per tal que s'entengui bé.

De moment ella es trobava físicament cada dia millor i amb ganes de tornar a ser la que era. El cabell ja anava sortint, fort, rebel, rissat. No li agradava tal com li va sortir, però era el seu cabell, cabell de veritat; novament es podia passar la mà pels cabells, curtets, esperant que creixessin el suficient per treure's la perruca d'una vegada per totes! Per casa no se la va posar mai, a l'hivern es va posar una gorra d'aquestes d'esquiar perquè notava fred al cap i a l'estiu per casa anava sense res.

Un dia els seus pares la van veure sense la gorra i segons van explicar-li més tard, quan tot ja havia passat, els va fer tan trist que van arribar a casa trasbalsats i plorosos de veure-la així. Ella ja hi estava acostumada a veure's sense cabell, però clar, se'n fa càrrec de que pels pares això era molt gros.

Quan el cabell ja va ser prou llarguet, va anar a la perruqueria perquè li tallessin una mica, ja que havia sortit molt malament, una grenya més llarga, una altra més curta, no sabia com pentinar-se. Li van fer el color de sempre, llavors va veure la quantitat de cabells blancs que tenia, més dels que s'esperava als 43 anys, i ja va sortir d'allí sense perruca.

Començaria una nova vida, aniria a treballar i tot tronaria a la normalitat....

Jejeje sí, normalitat.....ja en parlarem al següent escrit de tot això. Ara, no toca. És un tema molt feixuc per ella i encara el té molt present, li fa mal; li costarà escriure i descriure tot el que va passar, tot el que va patir. Potser perquè encara no ha passat pàgina. 

Potser perquè encara no ha fet net. 

L'ajudarà treure-ho parlant-ne aquí?